DENÚNCIA DE MANOLI ALISEDA SOBRE ACUMULAMENT DE MATERIAL SANITARI ALS DOMICILIS

Adjuntem dues fotos que ens semblen força representatives d'alguns dels problemes de la recepta electrònica: acumulament de material sanitari als domicilis.

Alguna cosa deu tenir a veure amb la despesa sanitària.... són aquelles "petites coses" que si s'arreglessin ens permetrien evitar retallades en personal sanitari, principalment d'infermeria, que sí afecten la qualitat assistencial.

Passa el mateix amb els fàrmacs, amb el risc per la seguretat dels pacients que això comporta!

Ànims i endavant!





DENÚNCIA DEL DR. BORRELL SOBRE LA DETECCIÓ DE FIBROMIÀLGIA EN NENS I ADOLESCENTS

El Servei de Reumatologia de l’Hospital de Sta. Maria de Lleida vol portar a terme un estudi per detectar precoçment els pacients amb fibromiàlgia i fatiga crónica. Tan precoçment que sembla que el seu propòsit és investigar els adolescents. La noticia pot trobar-se a: http://www.gss.cat/ca/node/8463

M’agradaria saber si hi ha alguna evidència que recolzi una intervenció en aquest grup etari. Altrament estaríem en un cas de iatrogenia preventivista, una intervenció no dotada de millor conducta preventiva que ens ha de portar a medicalitzar un grup de nens i nenes. Recordem que una activitat preventiva s’ha de recolzar sempre en una activitat eficient i efectiva suficientment demostrada. Tant de bo que el Dr. Rosselló, qui impulsa la iniciativa, tingui dades basades en evidències científiques per tirar endavant aquesta iniciativa. Jo sincerament les desconec.

 

Francesc Borrell

COMENTARI FOCAP 

Compartim les preocupacions del Dr. Borrell. Les institucions que donen suport al programa s'haurien de pronunciar al respecte.

_________________________________________________________________________________________________________

PÈRDUA DE COBERTURA SANITÀRIA D'ALGUNES PERSONES “BENEFICIÀRIES” QUAN MOR UNA PERSONA “TITULAR” DE LA SEGURETAT SOCIAL 

Pertanyo a la unitat de gestió i serveis de l’ICS i voldria denunciar un fet:
En el moment de la defunció del titular d’un número de la seguretat social els seus beneficiaris han de sol·licitar ser donats d’alta a la seguretat social com a titulars i se’ls hi assignarà un nou número. Fins que el canvi no és efectiu la persona, fins ara beneficiària, s’haurà d’acollir a la llei 21/2010 que dóna assistència sanitària a aquelles persones que, estant empadronades a Catalunya, no tenen com a entitat de cotització l’INSS . La meva denúncia és que aquestes persones no tenen dret a l’expedició de receptes, i voldria explicar el cas d’una senyora que recentment enviudada va ser atesa pel seu metge de referència i, que havent-li prescrit dues medicacions, li va dir que no podia fer-li les receptes, que hauria de comprar-les i abonar la totalitat de l’import de la medicació. En aquest cas va ser al voltant dels 100 euros.
Si pensem que una gran part de les persones que es poden trobar en aquesta situació són dones grans que no han cotitzat mai, amb una pensió mínima, ens adonem que aquesta és una situació d’indefensió d’aquests usuaris davant l’administració. En aquesta situació l’administració hauria de ser capaç de trobar, amb l’ajuda de les TIC’s, el mecanisme que evités aquests fets.

 

Mercedes Romero, UGIS
Març de 2011

 

 

COMENTARI FoCAP

Una situació lamentable. Un sistema sanitari públic, de cobertura universal, no pot permetre que un tema burocràtic deixi a una persona sense dret a part de les seves prestacions. La solució sembla fàcil, més quan cada ciutadà té, com a referència en el sistema sanitari, un CIP, independent de l’INSS!

Gràcies a denúncies com aquestes podem posar en evidència problemes de funcionament del sistema, que poden passar desapercebuts i eternitzar-se si ningú no aixeca l'alarma. El FoCAP farà arribar aquesta queixa al CatSalut i al Síndic de Greuges, per tal que hi busquin una solució.

______________________________________________________________________________________________________________

RECERCA DELS RESULTATS DE LA PROVA DE L’ALÈ al CAP NUMÀNCIA 

Benvolguts companys,

L'enunciat podria ser tan simple com "a la recerca de la simplicitat".

Us adjunto un correu rebut que no és ni el més significatiu ni el més enrevessat. I que, per descomptat, està escrit des de la bona fe. És, però, des de la seva aportació a la complexitat dels processos, un correu més, un altre... Així, llegeixo que ja podem accedir al test de l'alè d'un laboratori amb el qual "treballem" que jo, baixant d'Arbeca, desconeixia. Més "nom d'usuari", més contrasenyes, més atomització fins al pet nuclear final. O no? Per què, ja que hi estem posats, no subcontractem un servei de plaques de tòrax de perfil? Usuari, password i accés als resultats a la versió digital de les pàgines de ciència del diari Ara. O de La Vanguardia, que hi ha d'haver de tot... Seriosament? Parlem-ne: complexitat, eficiència/"eficientisme", l'externalització com a instint... Parlem-ne o renunciem a dir-hi la nostra i vinga, any empeny.
De veritat que estic acollonit; tinc cinquanta "tacos" i això cada vegada és més complicat. No sé si hi arribaré. En qualsevol cas, potser serà al preu de renunciar a mirar de ser competent clínicament si és que ho he estat alguna vegada, al preu de recuperar la perspectiva tòpica del funcionari en el tracte amb el pacient, al preu de confondre la metodologia amb l'objectiu o, encara més, de convertir l'una en l'altre.

 

Jordi Amat
Març de 2011

 

COMENTARI FoCAP

Complexitat, més tecles, més clics, més temps....  menys temps per fer coses útils, com bé denuncia en Jordi Amat. No ens poden fer les coses més fàcils?

Però hi ha un altre aspecte preocupant: Tots els metges poden accedir a la llista de persones a qui s'ha practicat el test de l'alè, siguin pacients seus o no.  I sense una identificació personalitzada, amb la qual cosa no es pot saber qui ha accedit a la informació. Estem perdent sensibilitat pel respecte a la confidencialitat de les dades clíniques. Cada nou circuit d'informació que es posi en marxa hauria d'anar acompanyat de la corresponent protecció a la confidencialitat.

____________________________________________________________________________________________________________

 

 

Espai Denúncia

En aquest apartat volem recollir informació dels fets, propostes, decisions, situacions, etc., que posen en qüestió el desenvolupament de l'atenció primària, o bé el detriment de recursos i de competències pròpies. També sobre les actuacions que no estan centrades en les necessitats dels ciutadans sinó que responen a interessos aliens (econòmics, de captació de mercat, gerencials...).

La seva finalitat és fer públics aquests fets per compartir informació i opinions. A cada “denúncia” hi haurà la possibilitat de fer comentaris oberts.

Les aportacions han de ser respectuoses i anar signades per una o més persones.

No es recolliran problemàtiques o queixes de tipus laboral, que han de ser expressades i resoltes en altres àmbits. 

 

Pots enviar la teva denúncia a:

denuncia.focap@gmail.com

_____________________________________________________________________________________________________________

DEFUNCIONS I MANIPULACIÓ AUTOMÀTICA DE DADES CLÍNIQUES DE L'E-CAP

En els darrers dies m’he adonat que l’ICS ha engegat un procés automàtic d’actuació sobre l’e-CAP de pacients que han mort recentment. El procés consisteix en passar a inactius els problemes actius i en passar a històric la pauta terapèutica activa en el moment de la mort. Sembla que les raons podrien ser:

-       Donar de baixa la recepta electrònica

-       Evitar que els problemes actius segueixin “comptant”

Evidentment, la resolució d’aquests dos problemes (necessària, i bo que es pugui fer automatitzada), no és actuar sobre el contingut de l’e-CAP, sinó:

-       Donar de baixa els fàrmacs de la recepta electrònica en el SIRE (com procuro fer quan un pacient ha mort), sense necessitat de treure’ls de la medicació activa (on em pot ser útil mantenir-los per a possibles informes, per avaluació, per recerca...)

-       Donar de baixa els pacients que han mort, globalment, per a que ni els seus problemes de salut actius, ni inactius, ni altres dades es comptabilitzin, sense necessitat de caducar els problemes actius (em pot tornar a ser útil...)

Més enllà de possibles implicacions legals, em sembla un nou exemple de como l’e-CAP no és considerada com el que ha de ser: una eina de treball clínic. Si així fos, no es produirien alguns fets als que ens hem anat acostumant..., com per exemple:

-       Que es prenguin mesures d’aquest tipus sense ni avisar als clínics.

-       Que es prioritzin necessitats d’altre tipus (control d’IT per part de l’ICAM, control de farmàcia, etc.) per sobre de les clíniques.

-       Que seguim sense poder (malgrat el que diu la legislació) prescriure per principi actiu (estalviant-nos innecessaris canvis burocràtics)

 

Albert Planes

Metge de família

Febrer de 2011

 

COMENTARI FoCAP

Aquesta “denúncia” posa sobre la taula la necessitat de reconsiderar l'ús que es fa de la història clínica electrònica (e-cap).

El gran potencial dels instruments que la tecnologia de la informació ofereix als clínics i als gestors comporta certes amenaces, entre elles la “temptació” de posar-lo al servei dels gestors per sobre del servei als clínics.

PROVES RETORNADES

Molts de nosaltres hem vist com darrerament ens han retornat des del nostre SAP peticions de proves que havíem demanat, per tal que en reviséssim la pertinença.
En determinats moments en què la despesa sanitària és superior al que s'havia previst inicialment, cal revisar les activitats que la generen; i això amb dos objectius: contenció de la despesa actual i planificació dels pressupostos futurs de manera més realista.

Correspon a cada professional sanitari revisar les seves activitats generadores de despesa sanitària.

Ara bé, volem dir que:
1. No és acceptable no informar acuradament i prèvia als professionals d'en què consisteixen aquestes mesures. Molts professionals s'han trobat amb derivacions retornades sense previ avís ni explicació per part del director del seu EAP. 
2. Tampoc és acceptable que aquest procés es dugui a terme d'una manera que pugui suposar un retard diagnòstic que vagi en detriment de la salut dels pacients.
3. Aquestes mesures s'han d'aplicar a tots els professionals que conformen el sistema sanitari, tant en l'àmbit de l'atenció primària com en el de la secundària o la terciària, i no únicament als metges de família.

4. Encara, anant més lluny, no només s'han d'aplicar mesures en l'àmbit de la sanitat. Hi ha maneres "no sanitàries" de promocionar la salut. És veritat que aquestes maneres donen resultats a llarg termini, però també més sòlids, i un exercici seriós de contenció de la despesa sanitària no les pot ignorar. La qüestió seria: quin model de societat estem construint?

5. Les mesures de contenció de la despesa haurien d'incloure forçosament la retirada del catàleg de medicaments finançats de tots els fàrmacs que no han demostrat la seva efectivitat i de tots els fàrmacs sense valor terapèutic afegit. Aquesta no seria únicament una mesura economicista, sinó també ètica i fins i tot deontològica. El Codi de Deontologia dels col·legis de metges de Catalunya1 , en el seu article núm. 47 diu:

El metge no emprarà procediments ni prescriurà medecines amb les quals no estigui degudament familiaritzat i que no estiguin basades en l’evidència científica o en l’eficàcia clínica, encara que el pacient hi consenti.

6. Per poder reclamar el que és nostre per justícia, el dret a oferir als ciutadans el que creiem més adient per a la seva salut, els professionals primer hem de donar el màxim de nosaltres mateixos.


Blanca de Gispert, Helena Roig, Meritxell Sanchez, Nani Vall-llossera. Metgesses de Família 
Desembre de 2010


(1) 
http://www.comb.cat/cat/comb/normativa/codi_deontologic/codi_final.pdf)

 


COMENTARI FoCAP

D'acord amb les companyes que ens han fet arribar aquest escrit. Volem fer èmfasi en dos aspectes. El retorn de les sol·licituds de proves complementàries només és acceptable si respon a criteris de innecessarietat per al procés diagnòstic o de seguiment dels pacients. Sens dubte cal revisar l'ús que fem els professionals (TOTS, no tan sols els de l'atenció primària) de les proves, començant per la seva indicació, valoració de la  informació nova i útil que aporta (quantes proves repetides!!!!!), rellevància per al pacient (de què li servirà ??) i possibles efectes adversos. El retorn de proves no pot respondre de cap manera a un problema d'exhauriment del pressupost. Cal gestionar millor el pressupost i planificar el seu ús i control de manera contínua i global, analitzant totes les fonts de ineficiència. Seria interessant analitzar les diverses causes de despesa reduïble, de ben segur que la despesa a l'APS no seria responsable d'una part important del "problema". És més, recordem que la despesa que ha fet l'APS en farmàcia s'ha aprofitat per cobrir pressupostos de nivell hospitalari. Estem cansats de tanta discriminació.

El segon aspecte que volem remarcar és el punt final de l'escrit "Per poder reclamar el que és nostre per justícia, ... els professionals  primer hem de donar el màxim de nosaltres mateixos". Aquesta frase ens recorda que cal el nostre compromís amb la qualitat per poder discutir amb fonament les decisions dels gestors. Quan fem les coses ben fetes és molt fàcil poder-les defensar.

 ______________________________________________________________________________________________________________

 
CARTA D'UNA METGESSA DEL RAVAL

Sóc metge i treballo exercint de metge de capçalera, en el barri del Raval de Barcelona des de fa 19 anys.
El Raval, popularment conegut com “barri xinu” és un lloc on els efectes de la famosa “crisi” es noten de manera especial. És un lloc que va ser d’acollida per moltes persones vingudes d’arreu d’Espanya durant la posguerra i ho és ara, de persones vingudes d’arreu del món (el 50% aproximadament són immigrants estrangers) cridades pel “boom” de l’explotació immobiliària. La majoria, doncs, empleats en la construcció i l’hostaleria i que ara molts d’ells estan a l’atur, amb o sense subsidi.

És un barri on hi queda molta gent gran que no van poder marxar en l’època de bonança i que ara viuen sols, en 4ts i 5ès pisos vells, sense ascensor, en alguns casos patint moobing i en altres sense poder sortir al carrer en anys.

És un barri on l’índex de pobresa és un dels més alts de Barcelona. On les malalties com la TBC i el SIDA tenen la mateixa prevalença que  algunes poblacions del Àfrica sub-sahariana. On l’índex d’embaràs en l’adolescència també és dels més alts de Barcelona. (Dades de l’Agencia de la Salut Pública de Barcelona).

És un barri, com el seu nom expressa “al marge de”. És cert que durant l’eufòria de la Barcelona olímpica es van fer algunes millores, inclús es va posar de moda i hi van venir a viure alguns “joves alternatius “. Però amb la crisi, aquet fet, ha portat a que es notin mes les diferencies socials i la vulnerabilitat de les persones que hi viuen s’ha fet mes ostensible.

Parlo del Raval perquè es el que conec, segurament amb les seves singularitats, podríem parlar d’altres barriades de Barcelona.

Com que treballo en una empresa pública, em diuen que sóc funcionària (jo no m’hi sento) i em diuen que em rebaixaran el sou un 5%. El sou me l’han congelat durant molts anys i crec que els metges catalans som els més mal pagats d’Europa. No és això el que em fa mal, em fa mal que em diguin que no es suplirà el personal que es jubili, ni per vacances, ni baixes i que això no afectarà a la qualitat de l’assistència. Em fa mal que s’hagin gastat milions en vacunes de grip A i fàrmacs antivirals que quasi ningú ha fet servir, que gastin diners i diners en campanyes de salut sense tenir en compte les necessitats reals . Em fa mal que em demanin uns objectius per la millora de la salut de la població que estan lluny de la realitat dels nostres pacients. Em fa mal que no valorin la feina i l’opinió dels nostres treballadors socials a l’hora d’utilitzar els recursos . Em fa mal que triguin dos anys en fer la valoració de dependència i un any afegit per a què arribi el recurs. Em fa MOLT MAL que els nostres responsables sanitaris (Conselleria de Salut) no escolti mai els professionals que treballem a la Primària. Segurament si ho fessin estalviarien despeses inútils. I a sobre em fa més mal perquè jo els he votat! Em fa mal... perquè entre tots ens estem carregant els Serveis Sanitaris. Em fa mal veure com el que pateix, cada dia pateix mes i a ningú l’importa.

Em sento manipulada pels sindicats que em diuen que faci una vaga quan ells han pactat moltes de les coses que em fan mal. Em sento manipulada pels politics que em governen, que per mes inri són d’esquerres? i que em demanen un “esforç” quan ells NO són capaços d’enfrontar-se als grans poders econòmics que realment són els qui manen.

No faré vaga el dia 8 de maig, però d’alguna manera he de manifestar el meus dubtes en que les mesures aprovades pel Govern i, sobretot, la manera de gestionar-les ens ajudin a sortir de la crisis. Crec que fa falta un debat més profund i sincer per trobar el camí cap a una societat mes justa.
 
Mercè Muns

Barcelona, juny 2010

_________________________________________________________________

ELS HORARIS FIXOS : AUTOREFLEXIÓ DINS LA PRIMÀRIA

Dra. Thaïs Clusa (CAP Raval Sud, Barcelona)

Dintre del que és la reflexió i la consciència de les coses que s’han de reivindicar per millorar l’atenció Primària, n’hi ha una que entre tots plegats ens hem de replantejar : és el tema dels horaris fixes a la feina.

A quants dels nostres centres hi ha gent que treballamajoritàriament en horari de tarda (metges, infermeres, personal de la UAU…) mentre que altres companys gaudeixen d’un horari de matí? 

Per què les places que surten a les oposicions tenen torns sobretot de tarda? Per què la majoria de nosaltres preferim treballar als matins? Està clar que la conciliació familiar és complicada per a algú que li toca treballar tres, quatre i fins i tot cinc tardes a la setmana. I el pitjor de tot és que segurament ens diran que això ho hem de solucionar dins dels propis equips, parlant i mediant entre els companys… 

Tenen raó : tant de bo entre tots poguéssim parar-nos a pensar i a idear maneres per a fer que els horaris siguin més equitatius. En el fons només cal deixar els drets adquirits de banda i que gent amb un millor nivell de vida cedeixi algun matí a canvi d´alguna tarda. Una cosa tan senzilla hauria de ser fàcil, però van passant els anys i a la majoria de llocs ni ens plantegem el tema. 

Hem de poder fer-ho, perquè és un problema que si més no fa que hi hagi males cares, males relacions i conflictes d’interessos en els llocs de treball on com mínim cinc dies a la setmana anem tots a fer feina i a relacionar-nos entre nosaltres, en equip, se suposa…. Si no ho aconseguim ens quedarà una darrera opció: que els directors i altres autoritats es mullin finalment i implantin els horaris lliscants i proporcionals per a tot el personal.

Espero que mai no calgui arribar a aquests extrems.

Dra. Thaís Clusa (CAP Raval Sud. Barcelona)

  

COMENTARI FoCAP 

En relació al problema que planteja la companya Thaïs Clusa hi ha dos aspectes clau: Un és el tema de la qualitat de vida del professional i la conciliació familiar, que realment és complicat per a les persones que fan sempre el torn de tarda.

L’altre aspecte és el que fa referència als ciutadans. L’amplitud dels horaris dels CAP faciliten l’accés als serveis d’atenció primària, però si aquesta amplitud d’horaris passa per mantenir dos torns diferenciats, acaba repercutint negativament en la qualitat de l’atenció per la manca de continuïtat dels professionals dels torns de tarda (que generalment opten pel trasllat per poder treballar més matins). Aixó suposa trencar la longitudinalitat de l’atenció, bàsica per a l’efectivitat de l’atenció primària.

No és cert que sols surtin places de tarda; el que surten són places d'EAP (sense assignació de torn: això és una qüestió interna de l'EAP, i alguns han anat canviant progressivament cap a fórmules de millor repartiment).  Sortosament tenim molts centres a Catalunya amb torns de treball molt més flexibles que l'estricte "mati total "o "tarda total", i es bo pels pacients i pels professionals, perquè tothom treballa més content i amb un horari més adequat a la seva vida.

Ja fa anys algunes persones amb responsabilitat directiva (especialment a Barcelona) es van negar als horaris lliscants i van provocar que es creés la situació actual. Com molt bé diu la Thaïs, actualment això no és així i si no hi ha canvis és per resistències dins dels EAP.

Cal imaginar bones solucions que respectin a la vegada la qualitat de vida dels professionals i la qualitat d’atenció als ciutadans. Solucions que necessiten flexibilitat i adaptabilitat tant dels professionals com dels gestors: nous sistemes sense torns (que no siguin de matí o de tarda), assegurar la continuïtat per un altre professional de l’EAP quan el seu professional de referència no hi és, diferent oferta en horaris/dies de major o menor activitat...

I com tot canvi en qualsevol organització requerirà voluntat (qui en té?), lideratge (qui està disposat?), deliberació (en sabem?) i pactes (voldrem totes les parts implicades?)

En tot cas és positiu parlar-ne obertament i cal que aquest problema s’abordi amb valentia i es busquin solucions satisfactòries i imaginatives.

_________________________________________________________________

DENÚNCIA DE L'EAP RAVAL SUD 

El dia 29 de març de 2010, ens hem reunit tot l’equip de l’EAP Raval Sud per parlar del cas d’una infermera a qui a l’octubre del 2009 la SAP Litoral van oferir un interinatge per una plaça que havia de quedar vacant. Degut a l’entrada en funcionament de la nova borsa de treball aquest mes de març, ja no té accés a aquest interinatge. Aquest fet implica que es quedi sense feina, malgrat els esforços del nostre director i adjunta.

 Arrel d’aquest fet, l’EAP ha arribat a les següents reflexions:

 1.   Que estem d’acord amb la creació de la borsa però creiem que es necessita una implementació progressiva per tal de disminuir els danys col·laterals, es a dir, evitar el greuge que patiran les persones afectades, els usuaris pels canvis sobtats en la unitat bàsica assistencial, la descoordinació que això comporta en l’ equip, etc.

 2.   Existeix una manca d’informació sobre el funcionament i barems per part de la Taula Sectorial. Per exemple, el desconeixement que les DPOs formaven part del barem ha comportat conseqüències. Per una banda, suposa un “greuge comparatiu” pels treballadors que encara que porten anys treballant, mai no signen contractes superiors a 6 mesos, condició que els donaria dret a comptabilitzar DPOs i poder puntuar per a la borsa de treball. I per una altra banda, trobem injust que les DPOs es baremin amb caràcter retroactiu des dels acords signats per la mesa sectorial el maig del 2008. 

 3.   Finalment, no estem d’acord amb que els compromisos pactats amb els treballadors  des de la signatura del pacte (maig 2008) fins a l’entrada en funcionament de la borsa, no s’hagin respectat, com és el cas de la infermera del nostre EAP. 

Tot això ens porta a demanar una reflexió a tots els EAPs sobre la implementació i funcionament de la borsa i fer una crida a que quan es detectin situacions similars, es denunciïn per tal de millorar la seva transparència i bon funcionament.

 
Personal de l’EAP Raval Sud

 

COMENTARI FoCAP

Donem a conèixer una queixa i a la vegada una demanda dels companys de Raval Sud que han fet arran de l'afectació d'una companya per l'aplicació dels criteris per a la borsa de treball de l'ICS.

_________________________________________________________________

“TEMPS MODERNS”…….. EN LA SANITAT

L'autor d'aquest text vol deixar palès que és l'únic responsable d'aquest escrit.L’altre dia vaig rebre una trucada de la infermera del CAP al qual pertanyo demanant-me si volia formar part d’un estudi sobre hàbit tabàquic. El primer que se’m va passar pel cap va ser: “digues-li que sí; li servirà com a treball de recerca per a la Carrera Professional”. Més tard, una vegada concertada la cita, em van venir ganes de fumar.

 

Se m'acut realitzar un estudi d’investigació (de caire qualitatiu) per conèixer i analitzar la percepció que tenen els professionals de la salut respecte tot allò que gira entorn la carrera professional.

 

Ens varem acomiadar, vaig sortir al carrer, em vaig fumar un cigarro i vaig intentar oblidar durant una estona l’ experiència viscuda.

 ·  Aquest treball et servirà com a investigació per a la teva carrera professional?. –No.

 Arriba el dia de la cita: truco a la porta i em trobo a una infermera asseguda davant d’una taula plena de paperassa, aparells de proves respiratòries i una ma frenètica damunt el ratolí obrint i tancant finestres de l’ordinador. Ens presentem i m’informa de la millor manera que pot, l’objectiu de l’estudi i que ha estat finançat per la Generalitat (em tornen a venir ganes de fumar). Seguidament m’explica que realitzarem una sèrie de proves respiratòries, primer sense i després amb un fàrmac broncodilatador (no m’havia dit que era un estudi de la Gene?).

Ens varen vendre la "moto" dient-nos que la carrera professional era la fórmula ideal per a sentir-nos compensats en la nostra feina i assolir l’excel·lència professional. Jo em pregunto: quin preu hem de pagar per a que així sigui?. Quin ajut se li ha ofertat a aquesta infermera per a reconèixer-li la seva pràctica assistencial?. Qui grau de motivació pot assolir un/a professional davant aquestes situacions?

 ·       Has rebut formació per a realitzar aquest estudi? – No.

El meu cervell comença a connexionar: Generalitat + laboratori farmacèutic? Crec que ara és el moment de marxar. Torno a mirar a l’atrafegada infermera i objectivo (no cal ser professional en la matèria per adonar-se) que és a punt de presentar una crisi d’ansietat. Li comento que podem iniciar les proves.

Aquesta anècdota és prou representativa del dia a dia dels professionals de la salut, no cal dissenyar un estudi quantitatiu (com el del broncodilatador) per a corroborar-ho.

 

·       Han remunerat d’alguna forma la tasca que estàs realitzant? –No. 

 

No cal entrar en detalls, tant sols dir que després d’espirar i espirar com un desesperat, no tinc gens de ganes de fumar. L’exhausta infermera m’informa que han de passar 10’ per a repetir les proves amb el broncodilatador i que mentrestant, continuarem l’entrevista. Jo també l’informo que em costarà respondre les preguntes del qüestionari (també estic exhaust per la prova) però que pot continuar amb la seva tasca.

La segona part (la del broncodilatador) no presenta cap canvi significatiu respecte la primera prova (em sap greu pel laboratori), així que per part meva no els podré ajudar en assolir el seu objectiu.

Després de 60’ dóna per acabada l’entrevista i em recorda que dins de 6 i 12 mesos, em tornarà a citar per a repetir el mateix.


 

COMENTARI FoCAP

La denúncia de Francesc planteja problemes de forma oberta, que volem matizar. Hi ha dos temes importants que s’hi apunten: la carrera professionals i la recerca.

Creiem que és bo disposar d’un sistema de carrera professional. És bo diferenciar (DPOs, carrera…) els millors professionals d’aquells que no ho són tant; és incentivador. El problema és que les eines de mesura no són sempre prou precises i algunes poden ser errònies. Seria bo revisar-les. Per exemple: si un excel·lent clínic, metge de família, a llarg dels seus anys d’atenció en consulta no ha fet mai activitats de recerca vol dir que no és un excel·lent professional…? És millor aquella infermera que presta serveis docents que la que no ho fa, però atèn amb molta qualitat els seus pacients?  Mesurar la qualitat professional és bo, però cal ser conscients de que és difíci (i té limitacions); per tant, revisar les eines de mesura, amb consens amb els propis professionals (que són els qui millor ho coneixen), és necessari.

La recerca, ai la recerca…!: debat ètic sobre la seva pertinença (recerca útil!), sobre les condicions d’acceptabilitat pels qui hi participen, sobre les condicions de confidencialitat, sobre els conflictes d’interès, etc. Hem d'estar molt alerta en acceptar participar en estudis d'”investigació” amb els nostres pacients en el marc del treball assistencial. A vegades ens volen colar estudis de postcomecialització, que l'únic interès que tenen és la introducció del fàrmac en en mercat, com estudis d'investigació. Quan ens demanen participar en un estudi hem tenir clars els seus objectius, la rellevànica dels seus resultats, l'acceptació del comitè d'ètica coresponent, el possible conflicte d'interessos, la valoració per la carrera professional i, si ho fem durant la jornada laboral, l'impacte (temps, demores...) en el conjunt de les persones que atenem i tenir en compte que de tot allò que fem dins la consulta amb els “nostres” pacients, nosaltres en som els responsables.

 

Dos temes de debat interessant…

  

DENÚNCIA DE DOLORS MOLA  

La meva reflexió i queixa és per la situació laboral, enquistada, que pateixen els zeladors a Atenció Primària. Dic enquistada perquè des de fa molts anys hi ha un reconeixement verbal des de tots els companys , també els sanitaris, i fins i tot de la Consellera per la injustícia que pateixen però no es veu cap voluntat de canvi, es continuen convocant i mantenint places amb aquests contractes.
A l' Atenció Primària els zeladors fan les mateixes tasques, assumeixen les mateixes responsabilitats, estan en el mateix lloc de treball i els cal la mateixa formació que els seus companys auxiliars administratius, però sempre cobrant menys. Quan hi ha oposicions a auxiliars administratius encara que fan aquesta feina els és impossible optar a una plaça perquè tot i aprovar els exàmens no els puntua la formació ni el temps treballat amb categoria de zelador i es queden sense mèrits. No es pot aconseguir el tercer nivell de carrera professional si s’han tingut contractes de zelador i auxiliar administratiu encara que sigui per un mateix lloc de treball, aquest és el meu cas.

No entenc perquè a AP no es reconverteixen aquestes places i es reconeixen els mèrits i sous per la feina que fan.
Les places de zelador a AP fa molts anys que estan del tot desfasades i no tenen raó d’existir.

Dolors Molas Puigvila
Auxiliar Administrativa
ABS Sta. Eugènia de Berga



COMENTARI FoCAP 

Ens sembla raonable la teva queixa per una situació que suposa una discriminació entre persones que fan la mateixa feina. La figura del zelador ha passat a la història, no té sentit anar convocant places. Cal valorar els professionals per la feina que fan i donada la situació actual que fa que la diferencia sigui només la denominació del lloc de treball, però no les funcions que s'exerceixen, caldria que s'equiparés la figura de zelador a la d'auxiliar administratiu amb els mateixos drets laborals. 

Tot i que és un tema més propi de les organitzacions sindicals, ens sembla interessant que surti en el debat de FoCAP ja que aquest és multidisciplinar i s'agraeix la participació de tots els col·lectius de l'atenció primària. Perquè necessitem bons professionals (en tenim molts!) polivalents, amb funcions d’auxiliar administratiu, que donin suport a la tasca sanitària, que la facin possible, que orientin els ciutadans i els ajudin. Perquè a l’AP volem professionals de veritat..., no simples zeladors del segle passat (o de fa dos segles?).

_________________________________________________________________ 

ESCRIT DE ROSER MARQUET. METGESSA DE FAMÍLIA 

Fa uns dies vaig atendre per una consulta “urgent” a un pacient visitat el mateix dia per un metge de l’ICO. Li havia fet una sol·licitud perquè es faci una exploració complementària a l’Hospital de Calella. 

El pacient es va adreçar a programació de l’Hospital (després de fer 46 km) amb el paper de l’ICO. Allà li diuen que “aquest paper no val”: que vagi al metge de capçalera perquè li faci “el volant correcte” (10 km més). A ningú de l’hospital se li va acudir trucar a l’ICO per veure com podien resoldre el problema burocràtic. Simplement, sembla que és més fàcil enviar al pacient a què es busqui la vida i aconsegueixi el “volant correcte”. 

I que el metge de capçalera, a qui ni tan sols se li proporciona informació, i que es veu que no té rés millor a fer, atengui la seva enèsima consulta “urgent” per resoldre les errades dels hospitals.

Que l’especialista se n’oblida de recitar el pacient per al seguiment o per al resultat d’una prova? Què ha rebut l’avís de citació quan ja ha passat el dia? Que no li ha fet el volant per l’ambulància?

No passa rés: vagi al metge de capçalera que li faci.

Que a l’hospital li han fet una recepta d’actiu quan el pacient és pensionista? Que calia validar-la i no ho han fet? Que li han indicat un antibiòtic per 8 dies i la recepta és per un flascó petit? Que li han prescrit una marca que no entra en els preus de referència? Que li prescriuen un medicament retirat del mercat? Que el metge “no tenia receptes del SCS”?

No passa rés: vagi al metge capçalera que li resolgui el tema.

Espero que algú es miri els processos dels hospitals i entre els hospitals i els exigeixi que, si no son capaços de fer-ho bé, que al menys tinguin sistemes per resoldre les seves errades. Sembla mentida que tota la parafernàlia del sistema sanitari no sigui capaç de fer una cosa tan bàsica. 

Ni els ciutadans tenen perquè seguir aguantant les seves pífies, ni els professionals d’atenció primària tenim perquè dedicar temps a resoldre-les.

 

Roser Marquet

Metgessa de família

 

COMENTARI FoCAP

Ens sembla molt oportuna la queixa de la Dra. Marquet just en aquest moments que estem parlant de desburocratització. Per a que es produeixi un canvi real hi ha d'haver el compromís de tots els actors: primària, especialistes, hospitals, gestors i polítics. Fins ara sembla que només nosaltres hi estem interessats. Les mesures es van “implantar” el 15 de gener però els hospitals segueixen fent com sempre. Per part del CatSalut ni tant sols han editat el fulletó informatiu. Això que tenim fulletons sobre tota mena de temes.

Exigim mesures actives de divulgació de les instruccions per a la desburocratització. Exigim que es revisin els processos hospitalaris (intrahospital i interhospitals). Exigim que els gestors defensin l'atenció primària davant els gerents hospitalaris. Exigim que els polítics defensin les competències professionals de l'atenció primària. Volem fer la nostra feina.

És deure de les administracions i dels gestors potenciar i facilitar els actes professionals, evitant les tasques inútils. També ho és informar a la població sobre com tenir un millor accés als serveis sanitaris: un fulletó sobre aquestes aspectes bé es mereix deixar de fer-ne d’altres amb recomanacions de dubtosa utilitat.

_________________________________________________________________


CONFLICTOS DE INTERESES OCULTOS

Dos noticias aparecidas esta semana nos llevan a denunciar y a la vez a reflexionar sobre la actuación de la industria farmacéutica en la promoción y venta de sus productos, así como de ciertos profesionales de la salud y periodistas.

Nos referimos al artículo de Milagros Pérez Oliva aparecido el 17 de enero en El País “Avances médicos con intereses ocultos. Un reportaje sobre el dolor muestra la eficacia de ciertas campañas de la industria farmacéutica para promover sus productos. La ocultación de las fuentes induce a engaño”: http://www.elpais.com/articulo/opinion/Avances/medicos/intereses/ocultos/elpepiopi/20100117elpepiopi_5/Tes

y a la noticia publicada en el BMJ del 12 de enero de 2010.
En la primera la defensora del lector de El País nos da un ejemplo de ética y de buen periodismo al desautorizar la información recogida por la periodista Mayka Sánchez sobre un nuevo fármaco contra el dolor (tapentadol) presentado en el Congreso Europeo del Dolor celebrado en Lisboa a finales del año 2009, y el segundo explica como GlaxoSmithKline (que produce la vacuna Pandemirix para la gripe A) pagó 6.2 millones de euros al instituto de investigación que dirige el afamado profesor Juhani Eskola, que es a la vez miembro del Grupo de Expertos sobre Inmunización de la Organización Mundial de la Salud (doi:10.1136/bmj.c201).
 
Como señala Pérez Oliva la industria farmacéutica está utilizando “nuevas estrategias para promover la prescripción de fármacos”, “estrategia consistente en hacer emerger un problema de salud movilizando a especialistas de prestigio” y quizás también a periodistas, y financiando a los mismos bien sea personalmente o a través de fundaciones o centros de investigación que aparecen como imparciales y sin ánimo de lucro. Además de la criticable actuación de la industria hemos de reflexionar sobre la gravísima falta de ética de algunos profesionales de la salud que no solo aceptan la financiación de la industria sino que además ocultan el conflicto de intereses.
Pero de la misma forma que criticamos actuaciones de algunos profesionales queremos elogiar la de otros. Nos referimos a la intervención del médico de familia de Plasencia y miembro del FOCAP, Enrique Gavilán, que ha sido clave en la generación del artículo de Pérez Oliva,   utilizando fuentes de información independientes y con su actitud valiente y decidida. Enhorabuena. Una vez más se demuestra que “otro mundo es posible” y que lo que hacemos vale la pena.
 

Mª José Fernandez de Sanmamed
Médica de familia


 

COMENTARIO FoCAP

Gracias Enrique, Milagros y Mª José por denunciar estas cuestiones públicamente. La penetración de la industria farmacéutica en defensa de sus intereses en el sistema sanitario y en los medios de comunicación es tal que nos obliga a analizar de forma crítica todas y cada una de sus actuaciones y nos alerta de la utilización de algunos congresos médicos como plataforma de lanzamiento de sus productos.

Queremos añadir una denuncia más referente al escrito de Mayka Sanchez en cuanto a su afirmación: "A pesar de que nueve millones de españoles sufren dolor crónico, sólo el 10% de los facultativos de atención primaria emplean escalas de medición para su mejor abordaje terapéutico, un problema que provoca que hasta en la mitad de los casos, ese dolor pueda llegar a ser un síntoma mal tratado". No podemos aceptar de ninguna manera que se desprecie y de desvalorice de esta forma el trabajo de los profesionales de atención primaria que estamos tratando y dando apoyo a los pacientes que sufren dolor crónico día tras día en nuestras consultas. Al mismo tiempo que queremos poner en evidencia el fracaso de muchas de las “Unidades de Dolor” que en los casos que necesitamos su apoyo pueden tardar meses en valorar al enfermo.

_________________________________________________________________

DENÚNCIA DE MARIOLA SÁNCHEZ. Treballadora Social

Jo em voldria afegir a la denúncia que fan les infermeres sobre la seva especificitat en AP, també passa el mateix entre el  Treball social d'AP  i el Treball social Hospitalari.

Les Treballadores socials d'AP primària fem visites en consulta i als domicilis, atenem o som accessibles a tota la població de l'ABS: a les seves problemàtiques i a les seves necessitats. Fem detecció; prevenció i promoció de la salut; tractament i seguiment a nivell familiar i del barri. Aquests són uns quants dels exemple  que ens distingeixen del nivell hospitalari.

El  Treballadora social de l'AP neix com a personal sanitari al  mateix decret on s'especifica els professionals que intervindran en la reforma sanitària d'AP l'any 89, era un altre fet que ens diferenciava encara que actualment la nostra empresa ha decidit que ja no som personal sanitari si no personal de Gestió sense  informar-nos dels motius i criteris del per què d'aquesta decisió,  si més no els treballadors socials dels EAPs no hem sigut informats.

Actualment a l'oferta de places que va sortir publicada el 21.12.09 consten 51 places i no es fa distinció entre les que corresponen a AP de les que són hospitalàries, fet que si passa amb la resta de col.lectius.

Tot això és el que vull denunciar en aquest Fòrum per fer difusió del que ens està passant actualment als treballadors socials.

 

Moltes gràcies.

 

Mariola Sánchez
Treballadora social
Núm. Col.legiat 3016
ABS Raval sud 93 329 39 12

 

COMENTARI FoCAP

Sembla que els nostres gestors i polítics han oblidat la importància que té per a la població tenir una atenció primària multidisciplinar que permeti una orientació i un tractament integral dels seus problemes. Si bé el pla d'innovació es reafirma en aquest sentit, en canvi prenen mesures de gestió de personal (places d'infermeria, de treballadors socials) i fan programes de salut (detecció precoç del càncer colorectal) que atempten contra la qualitat de l'atenció primària i l'hi resten competències.

Els sistemes de salut es defineixen en les lleis i normatives generals però es construeixen en la gestió del dia a dia. Pensem que és molt important fer arribar les nostres veus en contra de totes les mesures que debiliten l'especificitat del treball dels professionals que estem a l'atenció primària, perquè qui en surt perjudicat són els ciutadans, en aquest cas, els més vulnerables.

________________________________________________________________________________

DENÚNCIA DE JUDIT PERTIÑEZ

Les visites espontànies de cada dia estan farcides d’usuaris que consulten per patologies banals i lleus que no precisarien d’una visita mèdica si no fos perquè l’usuari en qüestió precisa una baixa o un justificant. La major part de les vegades els professionals expedim aquestes baixes o justificants fent un acte de fe davant del motiu de consulta ja que la majoria no són objectivables (GEA, lumbàlgies, refredats, cefalees, ...).

Jo pregunto: per què aquest acte de fe no el fan les empreses, les escoles, el profe del curset, etc.? Ens estalviaríem molta feina si per menys de 3 dies de IT no fos necessari presentar cap document.

Podríem fer pressió a les autoritats competents en aquest sentit? 

 

Judit Pertiñez
Metgessa de família
EAP Besós

 


 COMENTARI FoCAP

Efectivament, aquestes demandes ens treuen temps per atendre altres persones que podem beneficiar clarament. Es donen en un entorn de medicalització i desconfiança en la societat. Hi ha professionals que no fan justificants per escoles i altres entitats explicant que la persona, o bé els seus pares en cas de menors, són els responsables de l’assistència o no a l’escola o institut, a l’excursió prevista, al curs de natació, etc. etc... Així es recull a les mesures de desburocratització que recentment ha aprovat el CatSalut. Més que un acte de fe és un acte de confiança envers les persones i de foment de la maduresa i la responsabilitat.

 Respecte a les IT, la legislació laboral actual només admet com a justificació de la no assistència a la feina el comunicat de baixa, encara que sigui per períodes curts. En altres països de l’entorn europeu les absències de la feina de curta durada per indisposició es justifiquen per el propi treballador amb una declaració jurada. Caldria exigir canvis en la legislació actual (de competència estatal) que contemplessin aquesta auto responsabilització del treballador per processos banals i de curta durada i deixar la IT per les patologies que requerissin necessàriament d’atenció sanitària. per part d’un professional.
_________________________________________________________________


DENÚNCIA FORMULADA PER LA GESTORA FoCAP (+)

Denunciem la necessitat de diferenciar i valorar adequadament l’expertesa i la Formació específica de les infermeres de l'Àmbit de Atenció primària, pel que fa els concursos oposició i els barems de la borsa de treball.
Som coneixedors de que l'ICS està preparant un barem de mèrits per a la borsa de treball i per al concurs oposició de places d'infermeria de caràcter únic per atenció primària i hospitalària.
Segons el Reial Decret 450/2005 de 22 d’abril, sobre Especialitats d’Infermeria publicat al “Boletín Oficial del Estado “ amb data 6 de maig de 2005, s’estableix l’especialitat d'“Infermeria Familiar i Comunitària”; hi ha formació específica de postgrau i màster en Salut Pública i Comunitària .
L'Organització Mundial de la Salut i la Unió Europea creuen també imprescindible que s’identifiqui el perfil d'especialistes (competències) de les infermeres d'Atenció Primària, i que es doti d'autonomia i responsabilitat per establir els objectius de les seves intervencions davant els individus, famílies i comunitat, adquirint a través de la formació pregrau, postgrau i continuada, les competències ( "actituds, coneixements i habilitats") que els permetin desenvolupar amb eficiència el seu treball en la comunitat.
La infermera té un paper rellevant en l'equip d'atenció primària i molt específicament en la prevenció de les malalties, en la promoció de l'autocura, a més de   les activitats habituals de l'equip, en el domicili del pacient, els espais de la comunitat i i sobretot la interacció continua i longitudinal que es crea en cada context familiar i en el social. Per això es necessiten professionals amb formació especifica en aquest àmbit de actuació: l’Atenció Primària.

Com pot ser que s’estigui plantejant una oposició de torn lliure per a Infermeres d’atenció Primària on es puntua per igual a una infermera amb trajectòria hospitalària que una professional especialitzada en Atenció Primària? .

Considerem un greu error que no es valori l'experiència que aporta el temps treballat a l’AP, i que no es discrimini positivament la formació acadèmica i la formació continuada de un àmbit de treball on la infermera actua de referent del pacient i d’una població assignada, on el treball dins l’ equip interdisciplinar, posa en valor totes les especificitats, i per tant el reconeixement específic que mereixen.
 
Per tant, considerem com a mesura imprescindible per a una atenció primària de qualitat la necessitat de diferenciar i valorar adequadament l’expertesa i la Formació específica de les infermeres de l'Àmbit de Atenció primària, pel que fa els concursos oposició i els barems de la borsa de treball.
No seria raonable, en la selecció d’una infermera per a cures intensives, valorar igual la seva formació i experiència en aquesta àrea com la que pogués tenir en atenció primària de salut. Tampoc és raonable fer-ho a l’inrevés.
 
Aquest punt l'hem posat com a prioritari en la carta que hem dirigit a la Consellera Geli, presentant el FoCAP i les nostres propostes de millora de l'atenció primària, degut a la convocatòria imminent de places per diplomats en infermeria en l’ICS.

Junta Gestora del FoCAP
20 de desembre de 2009

_________________________________________________________________

DENÚNCIA DEL DR. JOSEP ESPINASA  

La denúncia de la companya Anna Rodríguez Ferré, referent a la relació Hospital Comarcal- Atenció Primària a la comarca d'Osona la vull subscriure punt per punt des del Vallès Oriental, i com bé diu la Dra. Rodríguez Ferré, probablement es podria subscriure des de moltes comarques de Catalunya.

 1. Davallada de la qualitat de l'assistència a l'hospital en els darrers anys, molt més evident a urgències
2. Falta de col·laboració en la resolució àgil dels problemes dels pacients que derivem a l'hospital; falta d'accés a les llistes d'espera.
3. Prescripció completament allunyada de la racionalització consensuada a l'atenció primària ( i, a més a més, induint-nos a través de la pressió del pacient interposat, a repetir-la)
4. Molt freqüent falta d'informes de retorn després d'una consulta.

No es pot generalitzar aquest denúncia a tots els serveis ni a tots els professionals del nostre hospital de referència, naturalment hi ha honorables excepcions, però el que és realment preocupant és que tant al Vallès Oriental com a Osona la situació havia sigut millor, ha empitjorat molt en els darrers 10 anys, i no hi veiem expectativa de millora.


Josep Espinasa

Metge de família de Granollers


COMENTARI FoCAP

Efectivament, tot i que s'assignen cada vegada més recursos als hospitals, la qualitat del servei empitjora en molts casos (especialment en els serveis d'urgències) i els pacients es queixen cada vegada més. Cal replantejar les funcions dels hospitals, la seva organització, la seva gestió. S'han de centrar en patologies complexes, han de millorar la relació amb el malalt, se'ls ha d'exigir els mateixos criteris de qualitat de prescripció farmacològica que a l'atenció primària i han de treballar coordinats amb nosaltres, no d'esquena a nosaltres.

 Creiem que és urgent que des del CatSalut es posi interès i es tingui voluntat d'intervenir en la qualitat del servei que ofereixen els nostres hospitals. S'han de destapar els ulls i veure què està passant realment més enllà de les grans fites tecnològiques que, sens dubte, estan assolint els hospitals. Cal destinar i controlar l'ús dels recursos amb criteris d'eficiència i resultats en salut. Potser hem d'anar replantejant la necessitat de tenir tants hospitals; fa temps que sabem que més hospitals no vol dir millor salut; potser convé més promoure la qualitat (i l'orientació a les veritables necessitats dels ciutadans) que la quantitat.

No oblidem la pèrdua d’il·lusió de molts dels nostres companys que treballen als hospitals. No s'està fent cas a les veus reivindicatives vers la pèrdua de qualitat i molts d'ells han acabat per marxar davant de la nefasta gestió en perjudici dels pacients i de la pròpia salut. Molts hospitals comarcals han quedat plomats de bons professionals per aquests motiu. 

Tot el sistema necessita una reorientació en benefici dels pacients, els professionals i el propi sistema.
_________________________________________________________________________________

DENÚNCIA DE MANEL FERRAN. METGE DE FAMÍLIA

DETECCIÓ PRECOÇ DE CANCER DE CÒLON


He llegit amb sorpresa a la premsa que es posa en marxa el Programa de detecció precoç de càncer de colon i recte de Catalunya. Les notícies aparegudes a la premsa i la nota del Departament de Salut parlen d’oficines de farmàcia i d’hospitals. Aquest és el text literal de la nota de premsa: 

La consellera de Salut, Marina Geli, ha presentat avui el Programa de detecció precoç de càncer de colon i recte. Es tracta d’un programa que ofereix el Departament de Salut des de diferents hospitals catalans als homes i dones que tenen entre 50 i 69 anys, amb l’objectiu de prevenir i diagnosticar precoçment el càncer de colon i recte.”

La meva reacció ha estat de sorpresa i a la vegada indignació. On som els metges de família i les infermeres? Ens hem d’assabentar una vegada més per la premsa? Des del Pla director d’oncologia han sentit parlar del PAPPS? Saben que existim els professionals d’atenció primària i que el nostre paper en el diagnòstic precoç és fonamental?

Llegint el document del Pla Director d’Oncologia de Catalunya, en tot el document les referències a l’Atenció Primària són quasi inexistents i se’n fa menció indirectament quan es fa referència al Mapa Sanitari. El més greu és que dels més de 120 professionals que han participat en els grups de treball, comissió permanent i consell assessor només he pogut identificar 4 professionals d’atenció primària (un 3,3%).

  

COMENTARI FoCAP

Qüestions en relació al programa de detecció de càncer de colon i recte a Catalunya.


La informació continguda en el document que el Departament de Salut ha fet públic sobre aquest tema (
http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/premsa/doc32439.html) ens genera tants dubtes que hem optat per això: comentar-ho en forma de múltiples preguntes. Al final resumim el que en pensem i demanem la reconsideració del programa.

"Per primera vegada a l'estat espanyol els farmacèutics tindran un paper actiu en la detecció d'aquest tipus de càncer".

Els farmacèutics i també  els dependents de farmàcia?
Informaran en el taulell de la farmàcia?
Com es garantirà la confidencialitat i la protecció de dades personals?
Qui ajudarà a prendre la decisió de fer-se o no la prova?
Qui valorarà els resultats?


"Actualment el programa està implantat a L'Hospitalet  i al GTS de l'Alt Penedès"

Tenim informació dels resultats?
Qui els ha avaluat?


"L'oficina de Cribratge de l'HCP_Hospital del Mar coordinarà el programa"

Quin és el motiu de situar una oficina d'un programa poblacional en uns hospitals?
Quina relació han tingut històricament els hospitals amb les farmàcies comunitàries?
Quin coneixement tenen els hospitals de la població sana a qui va dirigit el programa?
Quant cobraran aquests hospitals per fer aquesta activitat?

"El programa  consisteix en la realització d'una prova que detecta la sang en femta no visible i les posteriors exploracions en cas de necessitat així com l'atenció individualitzada a les persones amb un risc incrementat...."

Qui farà les posteriors exploracions?
Les indicarà el farmacèutic o dependent de la farmàcia?
Ignoren que hi ha una guia clínica que apliquem a l'AP de detecció precoç del Càncer C-R?    Quin impacte tindrà en l'accessibilitat a l'endoscòpia digestiva dels pacients que no arribin  via "programa" i que ha estat demanada per un metge de capçalera?

"Les farmàcies seran les encarregades de recollir les mostres dos cops per setmana i portar-les als hospitals perquè les analitzin"

Quin cost té aquest transport?
Que no hi ha recollida de mostres als CAP i circuits de transport als laboratoris?
Per què es dóna aquesta feina als laboratoris hospitalaris i no als de l'AP?
Quina tècnica faran servir? Cal un nivell hospitalari? Cal que un hospital de tercer nivell dediqui el seu laboratori a fer sangs ocultes, que no requereix cap tecnologia especial?
On és l'eficiència del procés?

"A Europa només hi ha una experiència similar a Itàlia"
Per què serà? Itàlia no té precisament un model sanitari massa efectiu ni equitatiu.
Què fan els països  amb sistemes sanitaris amb millors resultats?
" Un 5,4% dels homes i un 3,1% de les dones desenvoluparan un càncer de colon i recte abans dels 74 anys"
Sense  comentaris.


En tot el document no surt en cap moment el metge o la infermera d'AP, ni es fa referència a cap estructura pròpia de l'AP.

Sembla que estiguem en un país sense AP, o potser és així en el cap dels "planificadors". Les casualitats d'aquest calibre no existeixen.


En resum:  és un programa d'un benefici per a la salut de la població encara en estudi, que fa un mal ús dels recursos existents (tant de la primària com de l'hospital), que fragmenta i desintegra l'atenció sanitària a la població, que promou la medicalització dels problemes de salut i que allunya a les persones de la responsabilitat de la pròpia salut i de l'ús racional del sistema assistencial.

Per tot això demanem:

-  una moratòria en l'aplicació del programa fins que no s’aclareixi el paper de l’AP. Que de moment no es posi en marxa en cap territori dels previstos per al 2010
-  que es faci una informació i una avaluació públiques dels resultats dels programes pilot
-  que es
constitueixi un nou equip director del programa amb la participació paritària de professionals de l'AP , entre ells, representants del PAPPS.
-  que es valori un ús més eficient del pressupost destinat al programa. Per exemple: dedicar-lo a la desburocratització de l'AP i a programes de millora de l'accessibilitat a les visites a especialis.
_________________________________________________________________

MÉS SOBRE LA FE DE VIDA. Luís Capacete, metge de Família

Voldria fer un aclariment: fa uns quants anys vaig fer consultar per advocat el tema de les "fes de vida", la resposta va ser sorprenent ja que en sentit estricte una "fe de vida" només la pot fer el jutjat, qualsevol altre instància podria ser fins i tot intrusisme, el que passa, segons li varen dir al mateix jutjat, es que com que quedarien desbordats de feina, miren cap un altre costat. El nostre document no es pot dir doncs fe de vida, el més curiós es que a l'e-cap s'ha posat un apartat específic amb aquest nom. Estic d'acord amb la companya Galindo, és un tema entre l'entitat bancària (que té empleats per poder veure si el seu client es viu o no) i l'Administració. Una directora m'ha comentat que al ser una retribució estatal, l'administració és la que ha de custodiar el bon destí de cada partida, però això ho pot fer un administratiu de la seguretat social (departament al que pertanyen les pensions) i no un del departament de Sanitat. Potser enfocant-ho per aquí podríem aconseguir una descàrrega d'aquest absurd i una major agilitat per els usuaris.

 

COMENTARI FOCAP

Sembla clar que s'hauria de demanar a l'ICS que retirés l'opció “fe de vida” de l'e-cap. Ens atrevim a fer una proposta de carta a les entitats bancàries per a ser utilitzada per qui vulgui.


Benvolguts senyors,

Un client (o familiar) de la seva entitat, em sol·licita en nom seu un document anomenat “fe de vida” signat per mi com a metge de capçalera on faci constar que tal persona no ha mort.

Els hi vull recordar que la fe de vida és un document que s'expedeix en els registres civils i que la seva entitat pot sol·licitar. Dins les tasques del metge de família no s'inclou la de fer documents per a les entitats bancàries o altres. En bé de la qualitat de l'atenció sanitària que devem als nostres pacients, i per evitar molèsties als seus clients, els agrairia que d'ara en endavant no em fessin arribar cap més petició de “fe de vida”.

 

Atentament,

 

Dr./Dra:....................................................

Metge de família

Localitat ..................................................

 _________________________________________________________________

DENÚNCIA DE M. JOSÉ FERNÁNDEZ DE SANMAMED

Yo quiero poner en evidencia que para solicitar un PAO de un caminador, una silla de ruedas, etc., tengo que pedirle por favor al traumatólogo, neurólogo, o ginecólogo (es decir, a un especialista que tenga una especialidad diferente que "médico de familia"), que me firme la documentación, cuando en la mayoría de ocasiones se trata de pacientes en ATDOM que los especialistas no conocen de nada.

¿Porqué los médicos de familia no lo podemos solicitar?, ¿es nuestra especialidad menos que las otras?, ¿Es meramente una discriminación más o hay otras explicaciones?.

Creo que es una situación kafkaiana y difícil de entender, que crea problemas en primer lugar al paciente y a su familia. De nuevo desprestigia a la AP y genera un sistema de salud no centrado en la primaria sino en la especializada, y además es injusta para nuestros compañeros especialistas que han de firmar unas prestaciones a pacientes desconocidos. 

M. José Fernández de Sanmamed

   

COMENTARI FoCAP

 El PAO (prescripció d'aparells ortopèdics) són un exemple de la manca de consideració que tenim els professionals de l'atenció primària en el nostre sistema, herència de la concepció burocratitzada i falsament controladora que impregnava la sanitat del segle passat. El PAO, tal com està concebut actualment, crea problemes per als malalts i familiars, per als metges de família I per als “especialistes”. Com en qualsevol altra indicació terapéutica o rehabilitadora els metges de família hauríem de poder prescriure aparells ortopèdics per pacients que no necesiten una atenció especialitzada (una cadira de rodes, fèrules per patologies habituals com pot ser una síndrome de tunel carpià, una tendinitis...) ) i remetre a l’especialista corresponent allò que necessiti la seva valoració i indicació. És un tema a reivindicar.

_________________________________________________________________

DENÚNCIA DE GISELA GALINDO, METGESSA DE FAMÍLIA DE LLEIDA

Darrerament, serà per la crisi, m'estan demanant "fe de vida " de pacients que estan a ATDOM pel cobrament de la pensió.
En el document de desburocratització de la CAMFIC s'accepta que el puguin extendre també tant infermeria com treball social.
Pot ser no ho entenc però hi ha un banc que no paga una pensió que paga l'estat si algú no li diu que la persona es viva. Aixó queda absolutament fora del nostre àmbit. Es un problema de registres i, si no hi ha un certificat de defunció suposo que l'estat segueix pagant la pensió. Es un problema entre el banc i l'administració.
Acabem fent-ho per compassió de les persones, però es així com assumim infinitat de càrregues absurdes i al final som "la medida de todas las cosas". Certifiquem vida, malaltia, absencies laborals...Donem hores d'urgència per un refredat perqué cal la IT perqué es falsetat en document públic posar data d'ahir si el pacient ha estat visitat avui i pot derivar en problemes legals greus, repetim receptes que no prescribim...
La fe de vida es un servei que NO s'hauria de donar desde el centres. Si la informatització de la administració no està en ordre, NO es un problema sanitari i menys un acte médic.

Gisela Galindo, LLeida 

 

COMENTARI FoCAP
Hi ha companys que fa temps que no extenen “fes de vida” per a les entitats bancàries via petició dels familiars. No és un tema mèdic ni tan sols de salut, sinó administratiu que l’han de resoldre les entitats amb seus propis medis (poden anar al domicili a comprobar si la persona viu o no, poden consultar el registre civil...) no a través del sistema sanitari que, efectivament, sembla que haguem de solucionar tots els problemes del món. Potser és hora d’anar dient NO a aquelles peticions que no són de la nostra competència, i així ens anirem posant en el nostre lloc.

_________________________________________________________________

DENÚNCIA DE LUIS CAPACETE. METGE DE FAMÍLIA

Voldria plantejar un tema sobre un co-pagament ja instaurat: La facturació de les ortopantos i les de certs informes i certificats. Pel que vaig preguntant a companys de diferents SAPs no s'aplica el mateix criteri en tots els llocs. Potser fóra bò parlar del significat de la seva aplicació i de la forma en que s’està fent.

Luis Capacete

 

COMENTARI FoCAP

En realitat, ben fet, no es tracta d'un copagament, sinó del cobrament d'uns serveis a privats que l'ICS fins ara no cobrava (i altres entitats
públiques sí).
Aquest és un tema que, com altres, l'ICS va introduint de manera sigil·losa i s'aplica de manera diferent a cada SAP, EAP  o fins i tot
professional, i que van suposant canvis importants en la prestació dels serveis i els drets dels ciutadans en relació a com s'havia fet fins fa
poc. Demanem que els responsables màxims d'aquestes mesures ho expliquin
a la població i als professionals i no ens facin donar la cara només a nosaltres. Esperem que s'animi el debat al respecte.
______________________________________________________________

DENÚNCIA DE XAVI BELLA POBLET. INFERMER

Des d'aquest forum voldria denunciar la permissivitat vs il·legalitat que té l'Institut Català de la Salut amb el seu personal d'infermeria i les ditxoses receptes mèdiques. Com poden permetre enviar a tothom, un escrit de l'advocat de l'ICS, dient que és il·legal fer receptes de qualsevol tipus per part del personal d’infermeria, quant aquest personal cada dia en fa milions de receptes i amb la permissivitat de l'ICS, ja que el sistema informàtic et permet fer receptes sense cap tipus de limitació (i menys mal que algú es digne a donar aquest servei, sinó demanar visita pel metge seria un miracle), i ja no en parlem de la recepta electrònica, que de moment està sent un "bunyol" més que un ajut.
El tema del col·lapse el deixem per un altre dia.
 
Atentament,

Xavi Bella Poblet DI 3737

 

COMENTARI FoCAP

En general els professionals d'infermeria han col·laborat de forma molt important en la resolució de qüestions burocràtiques absurdes que hem anat mantenint (i permetent) malgrat la reforma de l'atenció primària (per exemple repetició de receptes i partes de confirmació sense cap utilitat clínica). A molts EAPs sort de la bona col·laboració!. La recepta electrònica (encara a les beceroles, i amb les seves limitacions i defectes) pot ser una bona eina per deixar de "receptar" i passar a "prescriure". Resoldre els temes legals i burocràtics, posant-hi racionalitat i seny, és, com indica el company un gran tema pendent. I.. si ens plantéssim...

_________________________________________________________________

LA  DRA. RUBIO ENS ENVIA UN CAS QUE TOTS ENS FA "VERGONYA"

En la última semana de junio un paciente acudió  por rectorragias y cambio de ritmo deposicional, la endoscopia se vehiculizó por vía "diagnóstico rápido" y la colonoscopia detectó una lesión sugestiva de neoplasia maligna. La consulta con digestivo para el resultado de la antatomía patológica estaba fechada un mes después. Gracias a la historia compartida puede acceder al resultado a la semana, se confirmaba el diagnóstico. Hice una derivación urgente y una reclamació a atención al usuario. A fecha de hoy el paciente aún no está operado, tiene cita con el cirujano en la primera quincena de octubre.

La vecina del este paciente diagnosticada hace 20 días de una neo de mama ya ha sido intervenida, en su mutua privada.

 

Marisa Rubio

Médico de Atención primaria del ICS

 

COMENTARI FoCAP 

La qüestió és que quan l'atenció primària és resolutiva (diagnòstic ràpid davant una sospita de neoplàsia) l'atenció hospitalària no dóna la resposta prou àgil. Els pacients necessiten les dues coses, de poc serveix la primera sense la segona. Seria possible que dins el sistema públic hi hagués una fàcil comunicació entre els diferents nivells assistencials i que els hospitals no posessin barreres als pacients derivats pels metges de família per continuar l'atenció que necessiten?
Creiem que la solució a aquest problema passa per mesures organitzatives efectives (contacte fàcil entre els professionals, agendes flexibles, priorització de visites...). El que sembla clar és que la unificació de la gerència d'hospital i primària enlloc ha solucionat aquest tipus de problemes.

________________________________________________________________


DENÚNCIA D'ANNA RODRIGUEZ FERRE

Benvolguts companys,

Fa pocs dies, des de la Primària a Osona, vam estar fent un diagnòstic de la relació primària-hospital a la nostra comarca. Aquestes són les meves opinions, que penso, són extrapolables a molts punts de Catalunya.
 
La reforma del sistema sanitari a la dècada dels 80, va implicar un desplaçament de la pràctica clínica des de l’hospital a la comunitat, donant un major protagonisme a l’AP, plantejant canvis en l’estructura i organització dels hospitals i afavorint, obligant?, a un enteniment entre ambdós nivells assistencials. Això hauria d’haver redundat en una organització i gestió sanitària més eficient i eficaç, en un major benefici pel pacient i satisfacció pels professionals sanitaris.

No va ser així, actualment les polítiques territorials segueixen centrades en l’hospital, especialment els comarcals, que actualment són el centre del sistema sanitari en el nostre país. Osona no ha estat una excepció. 

Aquest sistema basat en l’hospitalocentrisme limita les nostres capacitats com a metges de família, i la nostra llibertat d’acció i decisió en la pràctica diària
 

 

 PROBLEMÀTICA ACTUAL DETECTADA  

 Actualment, a Catalunya, ens trobem:

  • En una situació de caiguda en la qualitat assistencial dels hospitals comarcals en els darrers anys. El nivell actual està lluny del que havia estat anys enrere.  Hi ha hagut una “migració” de professionals mèdics que ha contribuït a un desproveïment d’alguns serveis,   portant a situacions de llistes d’espera realment caòtiques de pacients per determinades especialitats, i  llistes d'espera  per a proves diagnòstiques sol·licitades a CCEE, a tot això hem d’afegir les esperes d’hores en sales d’espera sense justificació, canvis de metge en aquestes visites sense previ avís. Fent que el tracte amb el pacient , moltes vegades, resulti inadequat. 

  • Destaca la poca autocrítica dels hospitals envers totes aquestes situacions, i la redundància sobre la Primària a la que ha contribuit tot aquest caos

  • L’actitud de col·laboració dels especialistes hospitalaris amb els professionals de primària també s’ha deteriorat paralel·lament.

- No tenen en compte el temps recomanat des de la nostra consulta per a la valoració d’algunes patologies. Una derivació està generada per un metge, que ha fet un seguit d’accions i proves complementàries, ha fet una aproximació diagnòstica i a vegades, precisa una valoració hospitalària. ja sigui urgent, com preferent i ordinària

-  Informes. Resulta totalment frustrant no rebre un informe de retorn de l’especialista hospitalari després d’una derivació acurada

- Prescripció induïda. La prescripció des de l’hospital s’allunya de la manera de treballar de l’ AP, basada en la racionalització de la prescripció i utilització dels fàrmacs d’una manera segura, afavorint el control de la despesa farmacèutica, utilització de genèrics... Ens trobem en molts casos amb la prescripció de fàrmacs de valor intrínsec baix i d’eficàcia clínica més que dubtosa.

Les receptes són blanques, és a dir, a càrrec del capçalera. Ni assumeixen una prescripció, ni el temps de la prescripció. La gestió dels paràmetres de qualitat de farmàcia des dels hospitals és inexistent, malgrat insistències continuades.

-  No utilització de les guies i protocols consensuats amb la Primària. Potocols que es van realitzar conjuntament, de una manera sistematitzada, exhaustiva i multidisciplinar, on s’arribava a consensos sobre tractament realment interessants i profitosos.

Penso que caldria trobar la manera d'arribar a un consens sobre mesures a prendre, per part de tota la Primària de Catalunya, per tal de forçar una solució, en aquesta manca d'entesa amb l'atenció hospitalària.

Aquest ha estat un esborrany molt ràpid, que ha volgut posar de manifest algunes de les nostres reivindicacions constants i alhora constantment desateses. Es pot polir i millorar.

Una salutació als companys de Focap.

 

Anna Rodríguez

Santa Eugènia de Berga

  

COMENTARI FoCAP
Es plantegen uns temes de cabdal importància per a la població i per als professionals: la qualitat assistencial   a nivell hospitalari i la coordinació amb l'atenció primària. De fet, aquests han estat alguns els motius per a la creació del FOCAP i posen en evidència els greus problemes que es generen quan l'atenció primària té un paper secundari en el sistema sanitari.

En el manifest del FoCAP (es presentarà properament en un acte públic i a la premsa) es recullen la majoria de problemes que expresseu. La nostra intenció és elaborar una llista de reivindicacions per presentar davant l’administració per tal de resituar el paper de l’atenció primària i de l’atenció hospitalària, amb l’oblectiu d’aconseguir una millora de la qualitat de l’atenció que oferim, centrant-la en les necessitats i la seguretat de les persones i no en els interessos dels diferents actors sanitaris. Ens agradaria rebre moltes més opinions sobre aquests temes.